Roger Rieu i Manel Vidal, agents d’enllaç de la xarxa Wi-wi

Annie Rieu

Precedents
Roger Rieu Thoumaset, de casa Jacqueli, va néixer el 5 de juliol de 1920 a Rieu, poblet de la vall de Capvert (Seix, França), de mare pagesa i de pare desconegut. Tenia un germà gran i dos germanastres més joves. El seu padrastre era pagès i la seua mare feia a temporades venda ambulant de brodats, ulleres, etc. Es va casar el 1944 amb Josefina Mias (filla d’un republicà català, exiliat el febrer de 1939 pel Pertús). Van tenir tres filles i dos fills. Roger ajudava la seua mare i el seu padrastre amb la feina del camp i treballava de criat o de mosso per als agricultors del veïnat.
Manel Vidal va néixer a Isil (Pallars Sobirà, Catalunya) el 1899 en una família de pagesos pobres. Va tenir dues filles i tres fills. El 1937 els aiguats es van endur casa seua.
Durant la Guerra Civil Espanyola, Manel va fer de guia cap el port de Salau per a persones que fugien del franquisme. Aprofitava l’ocasió per portar menjar a uns cosins exiliats; duia sobretot productes del porc, ja que la família en criava un a Isil. A França comprava allò que faltava a l’altra banda, com ara cafè o tabac, i ho portava cap a casa. Per aquesta raó era sospitós de fer contraban, i una denuncia el féu entrar a la presó de Sort durant uns quants dies. Allà el van identificar com a antifranquista i el van deportar a l’Aragó durant dos mesos, a Los Corrales (Ayerbe, Huesca).
Els seus viatges alimentaris li van fer conèixer molta gent a Couflens i a Salau (Arieja, França), tant del poble com espanyols exiliats. Amb tots ells tenia una relació molt estreta.

La xarxa Wi-wi
El 1943 Jean-Marie Morère (originari de Soueix, Arieja)), que és el cap a Marsella de la xarxa Wi-wi, va contactar en Roger i el 25 de juny aquest es va enrolar en la xarxa com a voluntari per tota la durada de la guerra. Feia d'agent d’enllaç i passava cada 15 dies, de vegades cada 8. La seua feina estava remunerada: cobrava 10.000 francs per viatge. Ningú de la seua família no n’estava al corrent. La seua mare el tractava de gandul i sospitava que feia tràfic de sacarina.
Manel tenia 45 anys quan Jean-Marie Morère el va contactar per entrar a formar part de la xarxa, també com a agent d’enllaç. Va acceptar la missió per raons econòmiques i, com Roger, per raons ideològiques i personals.
Al principi de la creació de la xarxa, Jacinto Bengoetxea (de Navarra), xofer d’autobús de la companyia Itté, encaminava els missatges. El cap de la xarxa a Saint Girons era Felicien Carrère, de Soueix i el seu fill Marcel Carrère, agent d’enllaç, s’ocupava de miniaturitzar els plecs de documentació. Tenien indrets, com ara el domicili de Barthélémy Gabarre a Saint Girons o com l’adrogueria de Caroline a Couflens, que els servien de bústia. Roger i Manel eren els passadors, és a dir, les dues baules de la cadena a la frontera occitanocatalana.
Per acomplir les seues missions, Roger anava amb una bicicleta vella, vestit amb parracs, i deia que anava al metge (el doctor Lagorce) per fer-se atendre del paludisme que suposadament hauria contret al Marroc o a Algèria quan estava a l’exèrcit. Amagava els missatges a llocs insòlits, com ara el manillar o la manxa de la bicicleta. Aquestes astúcies li van permetre d'escapar d’un sever control de la Gestapo sense problemes, però amb molta por. Una altra vegada va fer passar, dins d’un cistell, una pistola desmuntada coberta de cireres. Va deixar el cistell a la falda d’un passatger alemany que anava a Couflens amb el cotxe de línia.
Les cites de la xarxa a Saint Girons es feien al Cafè Madrid amb la complicitat d’un dels cambrers, José Da Silva. Els missatges s’intercanviaven als lavabos del cafè. Els hi portava en Morère, o alguna noia jove, o a vegades fins i tot un capellà (que havia fet l’ofici de passador), des de Marsella. Roger duia el missatge a Angouls i d’allà, a peu, passava la frontera per Vinyals, entre els ports d’Aulà i Salau, i baixava cap a la Borda Petit, propietat d’en Manel, on aquest recollia els plecs. A vegades en Manel l’esperava per la carena, o a mig camí de Borda Perosa. En Manel s’ocupava que els documents arribessin a Barcelona.
Quan n'hi havia que sortien de Barcelona i havien d’anar a Marsella, l’itinerari es feia a l’inrevés, amb les mateixes persones.
D’altra banda, Roger freqüentava la comunitat espanyola exiliada -política o econòmica-, molt nombrosa a l’Haut Salat. El fet que la llengua occitana, la que parlava en Roger, i la llengua catalana siguin tan pròximes va facilitar molt la comunicació.

Les accions més importants de la xarxa Wi-wi
Entre tots els missatges transportats cal destacar els següents:
- Els plans de defensa antiaèria de Marsella.
- Els plans de la base submarina de Cap Janet.
- Informació sobre el desencallament dels vaixells sabotejats a Toulon.
- Informació sobre les defenses a la frontera italiana.
- Informació sobre els trens blindats estacionats a Callade les Aiguilles, als afores de Marsella.
Però els dos dossiers més excepcionals són el dels avions torpediners (avions de caça Fockewulf), i el de les mines instal·lades pels alemanys al llarg de la costa. Aquest dos valuosos missatges van proporcionar informació precisa dels llocs on estaven amagats els avions, que van poder ser bombardejats de manera eficaç.

La vida després de la Guerra Mundial i els reconeixements
L’1 d’octubre de 1944, quan la guerra ja s’havia acabat a França, Roger es va incorporar a la 2ona Companyia d’exploradors esquiadors. El van nomenar sergent el 20 de setembre de 1944 i es va enrolar per 3 anys. El van destinar al Tirol (Àustria). Més tard es va negar a anar a Indoxina i el van desmobilitzar el 20 d’abril de 1946.
Aquell mateix any va tornar a casa, va reprendre la seua activitat agrícola i va criar cabres. Durant uns quants anys va viure amb la seua dona i les seues tres filles de petits treballs precaris. El 1957 va treballar com a obrer interí a la companyia Electricité de France i el 1960 el van contractar com a vigilant de la fabrica de Salau.
Acabada la guerra, Roger va ser recompensat pels serveis prestats. França li va donar la Croix de Guerre Étoile d’Argent el febrer de 1946, concedida pel general De Gaulle i el mariscal Juin. Després va obtenir la Médaille Militaire i li van atribuir la Croix de Guerre avec palmes, per decret del 5 de juliol de 1951. Els Estats Units li van concedir la American Legion el 1994. Es va jubilar el 1980 i va morir el 1997 a l’edat de 76 anys.
En Manel va marxar d’Isil el 1950 cap a Saint Girons. L’exili cap a l’Arieja va ser definitiu. Ell i la seua família es van allotjar primer a casa d’una tia, fins que es van poder comprar una casa petita amb els diners de la venda del ramat. En Manel va treballar com a obrer per a un espanyol (a l’empresa Navarre) durant un any i va participar a la construcció del laboratori subterrani de Moulis. Quan plegava de la feina feia hores extres, palejant sorra, per alimentar la seua nombrosa família. Posteriorment l’empresa Azalini, que tenia una serradora a Saint Girons, el va contractar com a manobre. Quan es va jubilar, amb 68 anys, només en tenia 14 de cotització a la seguretat social.
Manel no va tenir cap reconeixement per la seua feina a la xarxa Wi-wi i no va obtenir la carta d’antic combatent. La va rebre el 1980 després d’uns quants tràmits. Va ser la seua filla qui l'hi va portar a l’hospital, on ell moria poc després. Tenia 81 anys.