En Joaquim Baldrich a les xarxes d’evasió britàniques

Claude Benet

Precedents
En Joaquim Baldrich (Quimet) va nàixer al Pla de Cabra (Tarragona, Catalunya), el 2 de febrer 1916, actualment aquesta població rep el nom de Pla de Santa Maria. Era fill de cal Salas, una modesta casa de pagesos. Tenia dos germans i una germana, el Quimet era el més gran. La seua gran afecció de jove va ser el ciclisme.
Ja abans de la Guerra Civil Espanyola, en Quimet militava a la CNT com tots els seus companys del poble. Mai no va tenir cap càrrec però va participar en reunions que el sindicat organitzava a Barcelona. En Quimet va anar voluntari a la guerra, cap a l’Aragó, formant part de la columna “Tierra y Libertad”. Van ser traslladats a Madrid i, com molts companys del seu poble, va pertànyer a la 77 Brigada d’en Cipriano Mera. El març de 1937, va participar a la Batalla de Guadalajara; segons recorda en Quimet, van ser cinc dies de lluita ferotge amb moltes baixes. Guadalajara va ser una de les més importants victòries republicanes de la Guerra Civil. Després el van destinar a l’anomenat Cos de Tren perquè tenia el carnet de conduir.
El dia que va acabar la guerra (1 d’abril de 1939), en Quimet i un company van marxar des d’Aranjuez (Madrid) cap a Tarragona a peu. Els tres mesos següents els va passar amagat al bosc de Poblet (Baix Camp, Catalunya), fins que va decidir exiliar-se a Andorra. El 15 d’agost de 1939 va arribar a Andorra per Setúria (Pal, La Massana). Allí va ser acollit per en Pep de casa Colat, que estava dallant. Ell li va donar aixopluc quan va començar a ploure molt fort i li va oferir botifarra. En Quimet va treballar de pagès durant una llarga temporada a cal Cremat d’Anyós (La Massana, Andorra), però va deixar la feina i es va buscar “plaça” de contrabandista. El contraban li permetia guanyar més diners i mantenir la família; feia poc que la seua dona s’havia traslladat a Andorra per viure amb ell.
Les rutes del contraban el portaven fins a Vallcebollera (Alta Cerdanya, França). Passaven tot tipus de productes: “santcristos, pedres de metxer, atul per fer vestits per les dones, vestits dels bisbes i barrets, perfumeria (que donava molts duros), bidons de 45 o 50 quilos, tabac i pneumàtics de camions que es clavaven al coll perquè anaven sense embolicar” .

Del pas clandestí de productes al pas d’evadits
Un dia que en Quimet estava sota la collada de Toses (Baixa Cerdanya, Catalunya) fent contraban, va trobar-se un grup de gent perduda que li va demanar ajut. Ell els va acompanyar fins a cal Brau, a Guardiola de Berguedà (Berguedà, Catalunya) i els va comprar 25 bitllets de tren perquè anessin fins a Barcelona. Donat que es va fer càrrec del grup, en Quimet va anar a trobar-se amb un refugiat català al qual havia conegut en alguna reunió de la CNT a Barcelona. Es deia Josep i vivia a Ussat les Bains (Arieja, França). Aquest home, que es dedicava a ajudar grups d’evadits que volien entrar a Espanya, li va proposar formar part d’una línia d’evasió per “fer el passeur”.
La línia estava formada per n’Antoni Forné, que era qui rebia l’avís de l’arribada dels grups d’evadits. Josep Mompel i Antoni Conejos els conduïen des de Luzenac (Arieja, França) fins al Serrat o a Llorts (Ordino, Andorra). Allí eren recollits per l’organització de Forné i els germans Molné de l’Hotel Palanques de la Massana. A continuació en Quimet o en Salvador Calvet conduïen els grups fins a Barcelona.
Els itineraris eren força variats, però confluïen a l’estació de Manresa. A vegades sortien pel Mas d’Alins (Sant Julià, Andorra), cap a Sant Joan Fumat (l’Alt Urgell, Catalunya), Castellciutat, Lavansa i Tuixén per dirigir-se, per la conca del Llobregat, cap a Manresa. Evitaven gairebé sempre els pobles i s’aturaven en moltes masies on trobaven acolliment i complicitat. Un altre itinerari s’iniciava a Encamp, per la portella de Joan Antoni i els Pessons, i anaven cap a Ger (Cerdanya, Catalunya) i Alp. Alguns cops van agafar el tren en aquesta localitat de la Cerdanya. Altres vegades continuaven cap a Toses i Guardiola de Berguedà. Allí dormien i menjaven a cal Brau. Finalment, arribaven a Manresa (Bages, Catalunya) on passaven just al costat de la fàbrica Pirelli per anar fins a l’estació i agafar el tren que els havia de dur fins al Consolat Britànic de Barcelona, situat a la Plaça Urquinaona.
Els britànics pagaven 3.000 pessetes per cada persona que arribava a Barcelona. D’aquesta important quantitat de diners calia descomptar, però, les diferents despeses del viatge, bitllets, manutenció en masies, roba i suborns, i repartir-ho entre els diversos membres de la línia. En Joaquim diu haver ajudat a passar unes 340 persones des d’Andorra a Barcelona. Està orgullós de no haver perdut mai ningú durant el seus viatges.

Després de la Segona Guerra Mundial
La feina de passador va acabar amb el final de la guerra, però el contraban va continuar 24 anys més. Al mateix temps que continuaven amb el contraban, juntament amb un soci, van comprar un camió i van començar a fer de transportistes. El negoci va prosperar i van arribar a tenir nou camions.
Durant un temps va ser membre d’una associació anomenada Passeurs et Filièristes Pyrénéens et Andorrans actualment desapareguda. Mai no ha rebut cap condecoració ni cap reconeixement per part del govern britànic, només un monument i una placa inaugurada el 2006 a la Massana, davant de l’Hotel Palanques, recorda la important feina que van fer ell i els seus companys de la línia.