El grup Ponzán i en Joan Català de Llavorsí

Josep Calvet

El Grup Ponzán
En Francisco Ponzán Vidal era un mestre d’escola anarquista d’Osca. Durant la Guerra Civil havia treballat per al Servei d’Informació Especial Perifèrica (SIEP) de la República, que es dedicava als serveis de sabotatge i espionatge de l’exèrcit enemic. Exiliat a França el març de 1939, va estar al camp de concentració de Vernet d’Ariège (França) d’on aconseguí fugir. Amb l’objectiu de continuar la lluita va contactar amb els serveis secrets britànics, belgues i francesos prestant ajut per evadir a polítics, militars, aviadors i jueus. El grup col·laborà en l’evasió de prop de 3.000 persones i realitzà incomptables serveis de correu, especialment per a la xarxa Pat O’Leary, una de les xarxes aliades més importants a l’Europa ocupada.
El grup Ponzán, que operà des de Toulouse (Haute Garonne, França), estava integrat majoritàriament per anarquistes espanyols. Entre els seus passadors més destacats cal esmentar: Joan Català, Floreal Barberà, Agustín Remiro, Josep Ester i Vicente Moriones. Els evadits a càrrec del Grup Ponzán creuaven els Pirineus a peu i eren conduïts al Consolat Britànic de Barcelona, des de on se’ls hi facilitava la sortida de la Península Ibèrica via Portugal o Gibraltar.
En Ponzán fou detingut l’abril de 1943. Després de romandre empresonat durant vora un any, va ser lliurat a la Gestapo, que l’assassinà el 18 d’agost de 1944 a Buzet-sur-Tarn (Haute Garonne, França) amb 53 persones més. Fou condecorat a títol pòstum pels governs de França, Gran Bretanya i Estats Units tot i que a Espanya la seua figura i la tasca desenvolupada en la resistència resta en l’oblit. Part del seu llegat està dipositat al Musée Départemental de la Résistance et de la Déportation de Toulouse

Precedents d’en Joan Català
En Joan Català Balanyà neix a Llavorsí (Pallars Sobirà, Catalunya) el 21 de febrer de 1913. En esclatar la Guerra Civil Espanyola s’allistà voluntari a la columna Durruti (26 Divisió) combatent al front d’Aragó. A mitjans de 1938 s’enrolà a la 143 Brigada de la 24 Divisió de l’exèrcit de la República, destacada a l’Alt Urgell, on desenvolupà serveis com a guia i espia. Formava part del SIEP (Servei d’Informació Especial Perifèrica) a les ordres de l’anarquista aragonès Francisco Ponzán. L’encontre amb Ponzán marcarà la seua vida forjant una estreta vinculació que continuarà acabada la guerra. El març de 1939 passa a França i és tancat al camp de concentració de Vernet d’Ariège, d’on aconsegueix fugir i arribar a Andorra. Aquesta va ser la primera evasió del llarg historial de fugues de Joan Català.

D’Andorra cap a les línies d’evasió
A Andorra Català començà a fer de contrabandista, però ben aviat es va retrobar i va treballar amb en Francisco Ponzán, el seu antic cap del SIEP, que havia passat a treballar amb els serveis secrets aliats. En incorporar-se al Grup Ponzán en Català feia feines d’espionatge. Fou detingut a Cadis quan anava a recollir els plànols de la fortificació de la província. El van tancar a la presó del Cisne de Madrid d’on aconseguí evadir-se el novembre de 1940. Retornà a Andorra on ingressà novament al Grup dedicant-se a passar refugiats estrangers, convertint-se en un dels seus passadors més destacats. Però, gran caminador per la muntanya, Català preferia fer de correu que no pas acompanyar gent.
L’abril de 1941 fou novament detingut a l’estació de França de Barcelona quan acompanyava dos aviadors nordamericans. Durant el trasllat per comparèixer davant del jutge militar, va evadir-se novament i va tornar a Andorra. A partir d’aquell moment va realitzar viatges cap a Barcelona portant documentació per a la CNT. Fou capturat mentre esperava reunir-se amb Eliseo Melis, un anarquista que va resultar ser un destacat confident de la policia franquista. El desembre de 1942 s’evadeix de la presó Model però torna a ser detingut pocs dies després; se’l traslladà a la Presó Provincial de Lleida d’on fou alliberat, el juliol de 1943, gràcies a algun estrany “error burocràtic”.
Tres mesos abans en Francisco Ponzán havia estat detingut a Toulouse i l’estructura organitzativa del seu grup havia estat desmantellada. En sortir de la presó en Català es trasllada a Barcelona. A instàncies del Consolat Britànic organitza el seu propi grup per facilitar la sortida de persones des de França. El Consolat de Barcelona pagava 3.000 pessetes per cada persona que arribava a les seues dependències. La nova línia d’evasió, establerta a la Cerdanya, aconsegueix transportar grups de militars polonesos. L’ajut d’un camió els permetia realitzar el trajecte d’una manera més ràpida, a l’hora que podien transportar contingents més nombrosos.

Les rutes
En Català passava els Pirineus per Andorra o per un itinerari més assequible a través de la Cerdanya francesa des d’Osseja (Alta Cerdanya, França). En funció de l’edat i la resistència física de les persones que calia acompanyar, es decidia quina ruta s’utilitzava. L’hotel Jaume d’Alp (Baixa Cerdanya, Catalunya) era el lloc d’aturada abans d’emprendre la travessa de la serra del Cadí. La ruta es feia a peu fins a Manresa (Bages, Catalunya) a través de camins de muntanya i descansant en masies segures. A Manresa agafaven el tren fins a Barcelona i acompanyaven els evadits al Consolat Britànic, aleshores situat a la Plaça Urquinaona. En altres ocasions en Català creuava la frontera per l’Alt Empordà aprofitant la facilitat de pas pels colls de muntanya d’aquella zona, que no arriben als mil metres. A més el trajecte que duia a Barcelona des de les comarques gironines era molt més ràpid i segur.

Després de la Segona Guerra Mundial
En Català va ser detingut a Adrall (Alt Urgell) el 25 de juny de 1944 quan retornava d’una expedició. El desembre de 1946 és jutjat i condemnat a 12 anys de presó. El març de 1947 protagonitza una nova fuga, ara de la presó de Carabanchel (Madrid) i passa clandestinament a França, on és novament detingut per indocumentat. Gràcies a les gestions de Robert Terres, un important agent secret francès que mantenia contactes amb grups de la CNT, fou alliberat pels serveis prestats als aliats. A causa de la seua situació irregular malviu fins que el 1951, amb uns companys, atraca un furgó de correus. Fou detingut i passà gairebé 15 anys a les presons franceses. Va sortir en llibertat el 1965. A partir de llavors s’instal·là a Andorra. Actualment resideix a la Seu d’Urgell.