diumenge, 18 de novembre del 2007

La batalla del Pirineu. Xarxes d'informació i d'evasió aliades al Pallars, l'Alt Urgell i Andorra, durant la Segona Guerra Mundial

Del 22 de novembre de 2007 al 31 de gener de 2008
c/ Doctor Palau, 17 Sant Julià de Lòria (Principat d'Andorra)
Tel. +376 741 545
Horaris:
De dimarts a dissabte: de les 10 h a les 20 h
L'última visita és a les 18'30 h.
Diumenges: de les 10 a les 14'30 h.
Dilluns: tancat

Josep Ibern, un republicà a les xarxes d’evasió aliades

Fredi Ribó

Precedents
El 20 de maig de 1921 naixia en Josep Ibern Eroles a Àger (La Noguera, Catalunya). Era fill d’una família pagesa. A l’edat de 13 anys, va marxar a Lleida per aprendre l’ofici de pastisser. Abans de la Guerra Civil Espanyola va relacionar-se amb cercles de Joventut Republicana i d’Estat Català de la ciutat de Lleida.
L’agost de 1936, amb tot just 15 anys, aconseguí allistar-se a la Columna Macià-Companys. Va participar, entre d’altres, a les batalles de Belchite i Terol (Aragó). Quan la guerra va acabar el 1939, en Josep ja era tinent malgrat tenir només 17 anys.
El febrer de 1939, en Josep i un grup de companys s’exilien a França. Primerament s’amaguen a les muntanyes, després es lliuren a les autoritats franceses a el Voló (Pyrénées-Roussillon, França) que els empresonen al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de fugir d’aquest camp, són detinguts per indocumentats i internats al camp de Barcarès, al Rosselló. Allí els obliguen a allistar-se a la Legió Francesa l’1 de març de 1939 i són destinats a Algèria fins que el juny de 1939 els traslladen a la frontera francosuïssa, per realitzar tasques de vigilància. El setembre de 1939 van a Saint Avold (Mosella, França) prop de la frontera alemanya. El maig de 1940, després d’haver entrat en combat durant la invasió de França, són desmobilitzats.
Uns mesos després, en Josep va decidir tornar a Catalunya, tenia 19 anys i ja havia participat en dues guerres. En arribar, però, fou detingut i empresonat perquè havia estat oficial de l’exèrcit de la República. A Barcelona va ser jutjat per un tribunal militar que el va condemnar a 12 anys de presó, era el 23 de desembre de 1940. Per complir la pena va ser traslladat a Son Servera (Mallorca, Illes Balears) on va pertànyer a la Companyia de Treballadors Disciplinària núm. 93 que es dedicava a fortificar la costa. El gener de 1941, en Josep aconsegueix fer arribar una carta a l’advocat madrileny Antonio Delvado, un home de dretes al qual havia ajudat durant la Guerra Civil. El 10 de maig de 1941, després de les gestions de l’advocat, és posat en llibertat provisional. En Delvado, que no li va cobrar cap honorari, li va trobar feina a l’empresa Sociedad de Carbones Industriales Oller que havia d’obrir una mina a 12 km d’Àger.

Mines, contraban i xarxes d’evasió
Després de treballar un temps a la mina d’Àger, l’any 1942 va trobar feina a l’empresa Carbones Pedraforca a Saldes (Berguedà, Catalunya). Alguns dels miners que treballaven allí, complementaven els ingressos amb el contraban de tabac procedent d’Andorra. A finals d’octubre de 1942 en Josep va fer el seu primer viatge a Andorra, creuant la frontera pel Port Negre (Alt Urgell, Catalunya) juntament amb 10 experimentats companys.
En un viatge de contraban fins a Toulouse coincideix amb en Gonzàlez, un company de la Guerra Civil i de la Legió francesa. En Gonzàlez havia entrat a formar part d’un grup de la resistència francesa. La seua feina consistia en fer arribar evadits jueus fins a Anglaterra i necessitava algú per organitzar una ruta a través dels Pirineus. Aquest va ser l’inici de la participació d’en Josep en les xarxes d’evasió aliades. Era cap a finals de l’any 1943. L’endemà, un membre dels serveis secrets britànics, un jueu anomenat Rizan Ritter, va lliurar a en Josep un sobre amb fotografies que havia de portar fins al Consolat Britànic de Barcelona i donar-lo a Miss Collins. La representant del consolat li donaria dos sobres a en Josep: un de petit que calia que li portés a Francesc Viadiu a Andorra i un de gran que contenia deu passaports de nacionalitat britànica, que havien estat fets gràcies a les fotografies transportades, i calia portar a Toulouse.
En Josep va tornar des de Barcelona amb tren fins a Guardiola (Berguedà, Catalunya) i des d’allí es va traslladar a Saldes amb un camió de carbó que anava a les mines. Des de Saldes en Josep va marxar cap a Andorra, juntament amb n’Isidre Campmajó, de Josa de Cadí (Alt Urgell, Catalunya) el seu soci en gairebé tots els seus viatges. La ruta que utilitzaven habitualment els portava fins a Gósol (el Berguedà, Catalunya), pujaven el Cadí i baixaven per la Canal del Cristall o per la Canal Baridana fins a Arsèguel (Alt Urgell, Catalunya) i entraven a Andorra pel Port Negre fins a les Escaldes (Andorra) on a la fonda Roca els dos companys tenien llogada una habitació des d’on organitzaven les seues activitats contrabandístiques.
Els dos companys van marxar cap a França sortint d’Andorra pel Serrat (Ordino, Andorra) i van anar a Muret (Haute-Garonne, França) a buscar els jueus: uns estaven amagats a l’església i d’altres a casa del cap de la policia. Van conduir el grup fins al Mas d’Azil (Ariège, França) i van trigar cinc dies per arribar a l’Hostal del Serrat. Els refugiats van ser traslladats fins a l’Hotel Mirador d’Andorra (Andorra la Vella, Andorra), amb el taxi del senyor Joan de la Sort. En aquella ocasió, el viatge cap a Espanya no corria a càrrec d’en Josep i de n’Isidre tot i que en d’altres ocasions sí que van acompanyar grups fins a Barcelona.

Després de la Segona Guerra Mundial
En Josep es va casar i va tenir tres fills. A la dècada dels cinquanta va instal·lar-se a Sant Julià (Sant Julià de Lòria, Andorra) i va treballar a la fàbrica de Tabacs Reig durant més de vint anys. L’any 1976 va col·laborar en la creació i consolidació de l’hotel El Castell de Castellciutat (Alt Urgell, Catalunya). Els últims anys de la seua vida els va passar escrivint i recordant les experiències viscudes durant la Guerra Civil Espanyola i la postguerra. Va morir l’any 2003 i va ser enterrat a Andorra per voluntat pròpia.