Noemí Riudor Garcia
En Joan Garcia Rabascall va nàixer a Lleida l’11 de desembre de 1900. Era el petit de quatre germans. El seu pare era Francesc Garcia Boronat i la seua mare Carme Rabascall Martí, tots dos eren nascuts a Cornudella (Tarragona). En Joan va començar a treballar a Obres Públiques de la Generalitat quan era molt jove, un germà seu ja hi treballava.
Pel que fa al seu pensament polític val a dir que era republicà i es relacionava amb els cercles d’Esquerra Republicana de la ciutat de Lleida. Ell i els seus amics estaven vinculats amb un grup anomenat “La Petera” el qual tenia un caire polític i potser també lúdic. En Joan no va anar a la Guerra Civil, quan aquesta va acabar, va ser inhabilitat com a funcionari públic i va haver de treballar per diferents gestors com a autònom, fent d’agent d’assegurances.
El 21 de novembre de 1941 va casar-se amb Dolors Solà Alberich, el 16 d’agost de 1946 van tenir la seua única filla, M. Carme Garcia Solà.
Pel que fa a la feina que en Joan Garcia va desenvolupar per al Consolat Britànic de Barcelona, la informació que tenim és més aviat escassa. Disposem d’un document, expedit pel Consolat el 4 de juliol de 1943, el qual l’acreditava per poder realitzar tasques administratives relacionades amb els súbdits britànics que es trobessin a les províncies de Lleida i Osca. També tenia un carnet d’identitat que l’acreditava com a representant del Consolat, aquest document porta data del 22 de juliol de1943.
En el llibre d’Alberto Poveda, Paso clandestino. Las otras listas (2004), surt citat com un representant del Consolat Britànic a la ciutat de Lleida:
“El Consulado general británico en Barcelona designó como representante para las relaciones con el Gobierno Civil a Juan Garcia (…) Era también joven, resuelto, eficaz. Fue precisamente el coautor de una solución de alivio para los refugiados, para sus «canadienses», con efecto sobre los demás: un balneario.” (POVEDA 2004, 167)
Alberto Poveda Longo era un noi de Madrid que havia estudiat periodisme. Després d’haver fet unes oposicions al Ministeri de Governació va ser destinat a Lleida on hi va arribar a mitjans de setembre de 1942, tenia 27 anys. A Lleida, va treballar al Govern Civil encarregant-se dels refugiats de guerra que arribaven a la província ja que sabia francès i una mica d’anglès.
Un dia en Joan Garcia Rabascall va presentar-se al Govern Civil per tal de reunir-se amb en Poveda. En Garcia es va presentar com l’encarregat designat pel Consolat Britànic per tal d’ocupar-se dels ciutadans britànics i canadencs que es trobaven empresonats al Seminari Vell de Lleida. A partir d’aquell moment, en Garcia va començar a presentar al Govern Civil un seguit de documents en els quals el Consolat Britànic demanava l’alliberament de determinades persones que estaven empresonades al Seminari Vell, el Consolat es faria càrrec de la seua manutenció i trasllat a Barcelona.
L’aspecte d’ en Joan Garcia era el d’un home alt i elegant, la seua manera d’actuar va fer creure a en Poveda que es tractava d’una persona formada en un entorn britànic. En realitat, però, en Garcia mai no va estar a Anglaterra. Segons recorda la seua neboda Joana Garcia Sisteré, el poc anglès que sabia el va aprendre l’any 1943, gràcies a un professor que li va fer classes a casa seua i que de ben segur va estar pagat pel Consolat.
Algunes de les trobades entre en Poveda i en Garcia van tenir lloc a l’Hotel Palace de la ciutat de Lleida. Aquest era un dels hotels on el Consolat Britànic hi allotjava grups de refugiats. La manera de moure’s d’en Garcia per l’Hotel Palace havia portat a creure a en Poveda que hi estava allotjat quan en realitat vivia a Lleida. De ben segur que a en Joan Garcia no li interessava que es coneguessin massa detalls de la seua vida.
L’interès de Joan Garcia i d’altres agents consulars per alliberar el màxim nombre de refugiats reclosos a la presó del Seminari Vell de Lleida i, sobretot, el nombre creixent d’empresonats, va fer que des del Govern Civil es busqués una solució que permetés reduir el nombre d’interns. Així doncs, el 7 de maig de 1943 en Joan Garcia va poder treure del Seminari Vell un grup de 70 persones que van ser traslladades al balneari de Rocallaura (POVEDA 2004, 180-181). A partir d’aquell moment el balneari va convertir-se en un lloc d’estada per als refugiats de diverses nacionalitats que esperaven la seua evacuació d’Espanya. Les despeses de l’estada dels ciutadans britànics i canadencs, anaven a càrrec del Consolat de Barcelona i l’encarregat del pagament era el seu representant, en Joan Garcia.
Gràcies a un document que es conserva a l’Arxiu Històric Provincial de Lleida (facilitat en Josep Calvet) podem constatar el fet que el Consolat Britànic assumia les despeses d’allotjament i manutenció dels estrangers britànics. En aquest document redactat per Joan Garcia el 15 de desembre de 1943, s’informa al propietari d’algun hotel, el nom del qual no hi figura, del pagament d’una factura de 2.150 pessetes en concepte de manutenció i allotjament de John Gordon Covington i la seua família, Bob Tibbatts i Freddy Duncan.
Les trobades entre en Poveda i en Garcia van fer-se menys freqüents a partir de mitjans de 1943. El motiu podria ser el fet que a partir del moment en què les autoritats van permetre l’allotjament dels estrangers a Rocallaura, els tràmits per al seu alliberament del Seminari Vell fossin més àgils. De totes maneres en Poveda considera que entre 1943 i 1944, els membres les xarxes d’evasió presents dins de Catalunya, van ser capaços de bastir una línia directa entre la frontera pirinenca i Barcelona, la qual cosa va fer disminuir considerablement el nombre d’aviadors internats al Seminari Vell, tot i que n’hi havia que encara hi feien cap. Durant l’any 1944 en Poveda perdrà definitivament el contacte amb en Joan Garcia, de totes maneres en Garcia continuarà treballant per als britànics i el Governador en tindrà en constància ja que la Comissaria de Policia li trametrà l’informe d’una denúncia, que porta data del 4 d’abril de 1944.
En aquest informe policial hi apareixien Joan Garcia Rabascall, amb domicili al carrer Curtidors número 4, 3r pis, de Lleida i Josep Tous Gironès que era el propietari d’una botiga d’aparells de ràdio a l’Avenida del Caudillo. En l’informe es diu d’ells que col·laboraven i ajudaven als estrangers efectuant tasques d’enllaç amb els Consolats Britànic i Holandès respectivament i que havien pertangut a Joventut Republicana (AHL. Secció Govern Civil. Lligall 370. Expedient 19).
El 6 d’abril de 1944, un avió Halifax de l’esquadró 644 de la RAF, va sortir de la base Tarrant Rushton a Dorset, poques hores després del seu enlairament l’avió va ser abatut pels alemanys a la regió francesa de Cognac. Dels sis tripulants del Halifax només un va morir, un altre va ser capturat i els altres quatre van aconseguir escapar però no tots junts. En John Franklin i en Ray Hindle van caure l’un a prop de l’altre i, gràcies a l’ajut de la xarxa d’evasió Pat O’Leary, van aconseguir arribar a Espanya pel Pont de Rei el 4 de maig de 1944 (GOODALL 2005, 33-38). Els dos aviadors van ser arrestats i conduïts a Vielha i d’allí van ser traslladats a la presó del Seminari Vell de Lleida.
El 20 de juliol de 2006, en John Franklin va reconèixer a en Joan Garcia en una fotografia dels anys 40. En Garcia era el representant del Consolat que l’havia alliberat de la presó dues vegades. La primera vegada, en Franklin i el seu company Hindle van ser posats en llibertat segons els tràmits habituals que els representants consulars devien seguir: primer la identificació dins de la presó, després la notificació al Govern Civil de la presència de determinats súbdits britànics dels quals se’n faria càrrec el Consolat i finalment l’alliberament i l’estada en determinats hotels de la ciutat de Lleida abans del seu trasllat a Barcelona. Amb els dos companys britànics, hi havia un tercer aviador, un americà de nom John Betolatti que havien conegut en l’etapa final del seu viatge des de França fins a Catalunya a través dels Pirineus. Per als tres nois, l’estada a l’hotel de Lleida devia ser la cosa més semblant a unes vacances després dels mesos de fugida per la França ocupada.
Els refugiats que sortien del Seminari Vell eren allotjats en els hotels de la ciutat, gaudien d’una situació de semillibertat. Les autoritats havien imposat un toc de queda que calia que els estrangers inscrits en el Govern Civil seguissin. Així doncs, segons Poveda, l’hora a partir de la qual els estrangers no podien sortir al carrer era les 9 del vespre tot i que durant l’estiu s’allargava fins a les 11 de la nit (POVEDA 2004, 172-173)
Malgrat el toc de queda, un dia els tres companys van decidir anar al cine. En sortir de la sala, una parella de la Guàrdia Civil els esperava per portar-los altre cop al Seminari Vell. Segons recorda Franklin, mentre eren escortats pel carrer Major, cap dels dos guàrdia civils podia amagar la seua satisfacció.
El neguit que els tres nois van experimentar en veure’s altra vegada empresonats, va veure’s alleugit quan en Franklin, de la cel·la estant, va veure arribar en Joan Garcia que va aconseguir que els tornessin a posar en llibertat.
Del temps que en Joan Garcia Rabascall va treballar per als britànics, m’han arribat algunes històries familiars inconnexes, que són les peces d’un trencaclosques molt gran que tot just començo a poder muntar. La seua filla, M. Carme Garcia Solà, recordava haver sentit explicar al seu pare la història d’un evadit que tenia un títol de príncep, al qual en Garcia li va comprar unes monedes d’or per tal que l’aristòcrata, durant la seua estada a Lleida, pogués tenir algun diner més del que el Consolat assignava a cada refugiat. Recordava també una situació que s’havia donat en l’Hotel Palace de la ciutat quan van aparèixer uns alemanys i van pertorbar la tranquil·litat dels evadits allotjats; en aquella ocasió en Joan Garcia va haver de fer front a les queixes dels refugiats que de ben segur van espantar-se molt amb aquella inesperada visita. L’únic que va poder-los dir en Garcia va ser: “en aquest país, és més «legal» la presència d’alemanys que les activitats del Consolat Britànic”. Aquesta situació també la descriu en Poveda al seu llibre; ell també va ser testimoni de la por que els oficials alemanys van suscitar entre els refugiats:
“Cierto día, visitaron al nuevo Gobernador Civil dos oficiales alemanes de la guardia fronteriza, perfectamente uniformados, altos, fuertes y con aire de arrogancia. No supe nada relacionado con el propósito de la visita y pensé que se trataba de una cortesía protocolaria hacia la autoridad española vecina.
Horas más tarde, cuando me dirigía a la oficina de Correos, los vi salir del Hotel Palacio, zona muy céntrica de la ciudad y, consiguientemente, algún refugiado tuvo que advertir su presencia y comunicarlo rápidamente a otros. Así ocurrió, sin duda, pues cuando regresaba de mi gestión por el mismo camino, cuatro refugiados se me acercaron con muestras de nerviosismo y me preguntaron qué peligro podría representar aquella visita. Les tranquilicé diciendo que, en todo caso, no se vería alterado el statu quo establecido y del que se derivaba su situación de libertad. La inquietud se me manifestó en otro encuentro a continuación.” (POVEDA 2004, 174).
M. Carme Garcia recordava haver sentit explicar al seu pare la vegada en què va fer-se càrrec de la dona d’Alexander Fleming. La darrera història familiar que s’explica, és potser la més angoixant: en una ocasió en què en Joan Garcia estava amb algun alt càrrec del Consolat, el cotxe amb el que viatjaven va ser metrallat. Segons tenim entès, ningú no va morir en aquell atemptat. Els detalls d’aquest esdeveniment, qui era l’altre home, on anaven o qui i perquè va atemptar contra ells, són desconeguts.
En Joan Garcia va tenir un malson repetitiu que el va acompanyar tota la vida. Somniava que algú el perseguia i cridava demanant auxili. Quan es despertava, deia que no recordava res. Potser aquest somni i els fets viscuts en aquell cotxe no tenen res a veure, però són detalls que ajuden a entendre les dificultats que va haver de viure durant aquells.
En Joan Garcia Rabascall va morir a Lleida el 5 de gener de 1985. Tenia 84 anys.
Pel que fa als noms dels representants consulars i de la Creu Roja, encarregats dels refugiats de diferents nacionalitats, presents a la ciutat de Lleida durant la Segona Guerra Mundial, coneixem els següents:
Garcia Rabascall, Joan. Consolat Britànic de Barcelona. Documentació pertanyent a la Família Riudor-Ros / (POVEDA 2004, 167, 180-181) / Documentació de l’Arxiu Històric Provincial facilitada per Josep Calvet.
Tous Gironès, Josep. Consolat Holandès. Documentació de l’Arxiu Històric Provincial facilitada per Josep Calvet.
Revelly, Yves. Creu Roja Internacional. Delegació francesa. (POVEDA 2004, 111).
Scherer, Marc. Creu Roja francesa. (POVEDA 2004, 114).
Reyes, Alicia. Consolat Belga de Barcelona. (POVEDA 2004, 162).
García, Roberto. Consolat EEUU a Barcelona. (POVEDA 2004, 166).
Gomand, Norbert. Creu Roja Luxemburguesa. (POVEDA 2004, 167).
Bibliografia:
GOODALL 2005GOODALL, Scott,
The Freedom Trail, Inchmere Design, 2005.
POVEDA 2004 POVEDA LONGO, Alberto,
Paso clandestino. Las otras listas, Ed. Alberto Poveda Longo, Madrid, 2004.
Del 19 d'abril al 17 de maig de 2008
Del 29 de febrer al 18 d'abril de 2008
Del 2 al 12 de febrer de 2008
Del 22 de novembre de 2007 al 31 de gener de 2008 
L’agost de 1936, amb tot just 15 anys, aconseguí allistar-se a la Columna Macià-Companys. Va participar, entre d’altres, a les batalles de Belchite i Terol (Aragó). Quan la guerra va acabar el 1939, en Josep ja era tinent malgrat tenir només 17 anys.
en les xarxes d’evasió aliades. Era cap a finals de l’any 1943. L’endemà, un membre dels serveis secrets britànics, un jueu anomenat Rizan Ritter, va lliurar a en Josep un sobre amb fotografies que havia de portar fins al Consolat Britànic de Barcelona i donar-lo a Miss Collins. La representant del consolat li donaria dos sobres a en Josep: un de petit que calia que li portés a Francesc Viadiu a Andorra i un de gran que contenia deu passaports de nacionalitat britànica, que havien estat fets gràcies a les fotografies transportades, i calia portar a Toulouse.
En Josep es va casar i va tenir tres fills. A la dècada dels cinquanta va instal·lar-se a Sant Julià (Sant Julià de Lòria, Andorra) i va treballar a la fàbrica de Tabacs Reig durant més de vint anys. L’any 1976 va col·laborar en la creació i consolidació de l’hotel El Castell de Castellciutat (Alt Urgell, Catalunya). Els últims anys de la seua vida els va passar escrivint i recordant les experiències viscudes durant la Guerra Civil Espanyola i la postguerra. Va morir l’any 2003 i va ser enterrat a Andorra per voluntat pròpia.
Del 8 de juliol de 2007 al 29 de febrer de 2008
Del 22 de novembre de 2007 al 31 de gener de 2008
Del 2 al 12 de febrer de 2008
Del 29 de febrer al 18 d'abril de 2008
Pel que fa al seu pensament polític val a dir que era republicà i es relacionava amb els cercles d’Esquerra Republicana de la ciutat de Lleida. Ell i els seus amics estaven vinculats amb un grup anomenat “La Petera” el qual tenia un caire polític i potser també lúdic. En Joan no va anar a la Guerra Civil, quan aquesta va acabar, va ser inhabilitat com a funcionari públic i va haver de treballar per diferents gestors com a autònom, fent d’agent d’assegurances.
L’aspecte d’ en Joan Garcia era el d’un home alt i elegant, la seua manera d’actuar va fer creure a en Poveda que es tractava d’una persona formada en un entorn britànic. En realitat, però, en Garcia mai no va estar a Anglaterra. Segons recorda la seua neboda Joana Garcia Sisteré, el poc anglès que sabia el va aprendre l’any 1943, gràcies a un professor que li va fer classes a casa seua i que de ben segur va estar pagat pel Consolat.
Gràcies a un document que es conserva a l’Arxiu Històric Provincial de Lleida (facilitat en Josep Calvet) podem constatar el fet que el Consolat Britànic assumia les despeses d’allotjament i manutenció dels estrangers britànics. En aquest document redactat per Joan Garcia el 15 de desembre de 1943, s’informa al propietari d’algun hotel, el nom del qual no hi figura, del pagament d’una factura de 2.150 pessetes en concepte de manutenció i allotjament de John Gordon Covington i la seua família, Bob Tibbatts i Freddy Duncan.
En aquest informe policial hi apareixien Joan Garcia Rabascall, amb domicili al carrer Curtidors número 4, 3r pis, de Lleida i Josep Tous Gironès que era el propietari d’una botiga d’aparells de ràdio a l’Avenida del Caudillo. En l’informe es diu d’ells que col·laboraven i ajudaven als estrangers efectuant tasques d’enllaç amb els Consolats Britànic i Holandès respectivament i que havien pertangut a Joventut Republicana (AHL. Secció Govern Civil. Lligall 370. Expedient 19).
El 20 de juliol de 2006, en John Franklin va reconèixer a en Joan Garcia en una fotografia dels anys 40. En Garcia era el representant del Consolat que l’havia alliberat de la presó dues vegades. La primera vegada, en Franklin i el seu company Hindle van ser posats en llibertat segons els tràmits habituals que els representants consulars devien seguir: primer la identificació dins de la presó, després la notificació al Govern Civil de la presència de determinats súbdits britànics dels quals se’n faria càrrec el Consolat i finalment l’alliberament i l’estada en determinats hotels de la ciutat de Lleida abans del seu trasllat a Barcelona. Amb els dos companys britànics, hi havia un tercer aviador, un americà de nom John Betolatti que havien conegut en l’etapa final del seu viatge des de França fins a Catalunya a través dels Pirineus. Per als tres nois, l’estada a l’hotel de Lleida devia ser la cosa més semblant a unes vacances després dels mesos de fugida per la França ocupada.
M. Carme Garcia recordava haver sentit explicar al seu pare la vegada en què va fer-se càrrec de la dona d’Alexander Fleming. La darrera història familiar que s’explica, és potser la més angoixant: en una ocasió en què en Joan Garcia estava amb algun alt càrrec del Consolat, el cotxe amb el que viatjaven va ser metrallat. Segons tenim entès, ningú no va morir en aquell atemptat. Els detalls d’aquest esdeveniment, qui era l’altre home, on anaven o qui i perquè va atemptar contra ells, són desconeguts.
