Joan Garcia Rabascall: representant del Consolat Britànic de Barcelona a Lleida durant els anys de la Segona Guerra Mundial

Noemí Riudor Garcia

En Joan Garcia Rabascall va nàixer a Lleida l’11 de desembre de 1900. Era el petit de quatre germans. El seu pare era Francesc Garcia Boronat i la seua mare Carme Rabascall Martí, tots dos eren nascuts a Cornudella (Tarragona). En Joan va començar a treballar a Obres Públiques de la Generalitat quan era molt jove, un germà seu ja hi treballava.
Pel que fa al seu pensament polític val a dir que era republicà i es relacionava amb els cercles d’Esquerra Republicana de la ciutat de Lleida. Ell i els seus amics estaven vinculats amb un grup anomenat “La Petera” el qual tenia un caire polític i potser també lúdic. En Joan no va anar a la Guerra Civil, quan aquesta va acabar, va ser inhabilitat com a funcionari públic i va haver de treballar per diferents gestors com a autònom, fent d’agent d’assegurances.
El 21 de novembre de 1941 va casar-se amb Dolors Solà Alberich, el 16 d’agost de 1946 van tenir la seua única filla, M. Carme Garcia Solà.
Pel que fa a la feina que en Joan Garcia va desenvolupar per al Consolat Britànic de Barcelona, la informació que tenim és més aviat escassa. Disposem d’un document, expedit pel Consolat el 4 de juliol de 1943, el qual l’acreditava per poder realitzar tasques administratives relacionades amb els súbdits britànics que es trobessin a les províncies de Lleida i Osca. També tenia un carnet d’identitat que l’acreditava com a representant del Consolat, aquest document porta data del 22 de juliol de1943.
En el llibre d’Alberto Poveda, Paso clandestino. Las otras listas (2004), surt citat com un representant del Consolat Britànic a la ciutat de Lleida:
“El Consulado general británico en Barcelona designó como representante para las relaciones con el Gobierno Civil a Juan Garcia (…) Era también joven, resuelto, eficaz. Fue precisamente el coautor de una solución de alivio para los refugiados, para sus «canadienses», con efecto sobre los demás: un balneario.” (POVEDA 2004, 167)
Alberto Poveda Longo era un noi de Madrid que havia estudiat periodisme. Després d’haver fet unes oposicions al Ministeri de Governació va ser destinat a Lleida on hi va arribar a mitjans de setembre de 1942, tenia 27 anys. A Lleida, va treballar al Govern Civil encarregant-se dels refugiats de guerra que arribaven a la província ja que sabia francès i una mica d’anglès.
Un dia en Joan Garcia Rabascall va presentar-se al Govern Civil per tal de reunir-se amb en Poveda. En Garcia es va presentar com l’encarregat designat pel Consolat Britànic per tal d’ocupar-se dels ciutadans britànics i canadencs que es trobaven empresonats al Seminari Vell de Lleida. A partir d’aquell moment, en Garcia va començar a presentar al Govern Civil un seguit de documents en els quals el Consolat Britànic demanava l’alliberament de determinades persones que estaven empresonades al Seminari Vell, el Consolat es faria càrrec de la seua manutenció i trasllat a Barcelona.
L’aspecte d’ en Joan Garcia era el d’un home alt i elegant, la seua manera d’actuar va fer creure a en Poveda que es tractava d’una persona formada en un entorn britànic. En realitat, però, en Garcia mai no va estar a Anglaterra. Segons recorda la seua neboda Joana Garcia Sisteré, el poc anglès que sabia el va aprendre l’any 1943, gràcies a un professor que li va fer classes a casa seua i que de ben segur va estar pagat pel Consolat.
Algunes de les trobades entre en Poveda i en Garcia van tenir lloc a l’Hotel Palace de la ciutat de Lleida. Aquest era un dels hotels on el Consolat Britànic hi allotjava grups de refugiats. La manera de moure’s d’en Garcia per l’Hotel Palace havia portat a creure a en Poveda que hi estava allotjat quan en realitat vivia a Lleida. De ben segur que a en Joan Garcia no li interessava que es coneguessin massa detalls de la seua vida.
L’interès de Joan Garcia i d’altres agents consulars per alliberar el màxim nombre de refugiats reclosos a la presó del Seminari Vell de Lleida i, sobretot, el nombre creixent d’empresonats, va fer que des del Govern Civil es busqués una solució que permetés reduir el nombre d’interns. Així doncs, el 7 de maig de 1943 en Joan Garcia va poder treure del Seminari Vell un grup de 70 persones que van ser traslladades al balneari de Rocallaura (POVEDA 2004, 180-181). A partir d’aquell moment el balneari va convertir-se en un lloc d’estada per als refugiats de diverses nacionalitats que esperaven la seua evacuació d’Espanya. Les despeses de l’estada dels ciutadans britànics i canadencs, anaven a càrrec del Consolat de Barcelona i l’encarregat del pagament era el seu representant, en Joan Garcia.
Gràcies a un document que es conserva a l’Arxiu Històric Provincial de Lleida (facilitat en Josep Calvet) podem constatar el fet que el Consolat Britànic assumia les despeses d’allotjament i manutenció dels estrangers britànics. En aquest document redactat per Joan Garcia el 15 de desembre de 1943, s’informa al propietari d’algun hotel, el nom del qual no hi figura, del pagament d’una factura de 2.150 pessetes en concepte de manutenció i allotjament de John Gordon Covington i la seua família, Bob Tibbatts i Freddy Duncan.
Les trobades entre en Poveda i en Garcia van fer-se menys freqüents a partir de mitjans de 1943. El motiu podria ser el fet que a partir del moment en què les autoritats van permetre l’allotjament dels estrangers a Rocallaura, els tràmits per al seu alliberament del Seminari Vell fossin més àgils. De totes maneres en Poveda considera que entre 1943 i 1944, els membres les xarxes d’evasió presents dins de Catalunya, van ser capaços de bastir una línia directa entre la frontera pirinenca i Barcelona, la qual cosa va fer disminuir considerablement el nombre d’aviadors internats al Seminari Vell, tot i que n’hi havia que encara hi feien cap. Durant l’any 1944 en Poveda perdrà definitivament el contacte amb en Joan Garcia, de totes maneres en Garcia continuarà treballant per als britànics i el Governador en tindrà en constància ja que la Comissaria de Policia li trametrà l’informe d’una denúncia, que porta data del 4 d’abril de 1944. En aquest informe policial hi apareixien Joan Garcia Rabascall, amb domicili al carrer Curtidors número 4, 3r pis, de Lleida i Josep Tous Gironès que era el propietari d’una botiga d’aparells de ràdio a l’Avenida del Caudillo. En l’informe es diu d’ells que col·laboraven i ajudaven als estrangers efectuant tasques d’enllaç amb els Consolats Britànic i Holandès respectivament i que havien pertangut a Joventut Republicana (AHL. Secció Govern Civil. Lligall 370. Expedient 19).
El 6 d’abril de 1944, un avió Halifax de l’esquadró 644 de la RAF, va sortir de la base Tarrant Rushton a Dorset, poques hores després del seu enlairament l’avió va ser abatut pels alemanys a la regió francesa de Cognac. Dels sis tripulants del Halifax només un va morir, un altre va ser capturat i els altres quatre van aconseguir escapar però no tots junts. En John Franklin i en Ray Hindle van caure l’un a prop de l’altre i, gràcies a l’ajut de la xarxa d’evasió Pat O’Leary, van aconseguir arribar a Espanya pel Pont de Rei el 4 de maig de 1944 (GOODALL 2005, 33-38). Els dos aviadors van ser arrestats i conduïts a Vielha i d’allí van ser traslladats a la presó del Seminari Vell de Lleida.
El 20 de juliol de 2006, en John Franklin va reconèixer a en Joan Garcia en una fotografia dels anys 40. En Garcia era el representant del Consolat que l’havia alliberat de la presó dues vegades. La primera vegada, en Franklin i el seu company Hindle van ser posats en llibertat segons els tràmits habituals que els representants consulars devien seguir: primer la identificació dins de la presó, després la notificació al Govern Civil de la presència de determinats súbdits britànics dels quals se’n faria càrrec el Consolat i finalment l’alliberament i l’estada en determinats hotels de la ciutat de Lleida abans del seu trasllat a Barcelona. Amb els dos companys britànics, hi havia un tercer aviador, un americà de nom John Betolatti que havien conegut en l’etapa final del seu viatge des de França fins a Catalunya a través dels Pirineus. Per als tres nois, l’estada a l’hotel de Lleida devia ser la cosa més semblant a unes vacances després dels mesos de fugida per la França ocupada.
Els refugiats que sortien del Seminari Vell eren allotjats en els hotels de la ciutat, gaudien d’una situació de semillibertat. Les autoritats havien imposat un toc de queda que calia que els estrangers inscrits en el Govern Civil seguissin. Així doncs, segons Poveda, l’hora a partir de la qual els estrangers no podien sortir al carrer era les 9 del vespre tot i que durant l’estiu s’allargava fins a les 11 de la nit (POVEDA 2004, 172-173)
Malgrat el toc de queda, un dia els tres companys van decidir anar al cine. En sortir de la sala, una parella de la Guàrdia Civil els esperava per portar-los altre cop al Seminari Vell. Segons recorda Franklin, mentre eren escortats pel carrer Major, cap dels dos guàrdia civils podia amagar la seua satisfacció.
El neguit que els tres nois van experimentar en veure’s altra vegada empresonats, va veure’s alleugit quan en Franklin, de la cel·la estant, va veure arribar en Joan Garcia que va aconseguir que els tornessin a posar en llibertat.
Del temps que en Joan Garcia Rabascall va treballar per als britànics, m’han arribat algunes històries familiars inconnexes, que són les peces d’un trencaclosques molt gran que tot just començo a poder muntar. La seua filla, M. Carme Garcia Solà, recordava haver sentit explicar al seu pare la història d’un evadit que tenia un títol de príncep, al qual en Garcia li va comprar unes monedes d’or per tal que l’aristòcrata, durant la seua estada a Lleida, pogués tenir algun diner més del que el Consolat assignava a cada refugiat. Recordava també una situació que s’havia donat en l’Hotel Palace de la ciutat quan van aparèixer uns alemanys i van pertorbar la tranquil·litat dels evadits allotjats; en aquella ocasió en Joan Garcia va haver de fer front a les queixes dels refugiats que de ben segur van espantar-se molt amb aquella inesperada visita. L’únic que va poder-los dir en Garcia va ser: “en aquest país, és més «legal» la presència d’alemanys que les activitats del Consolat Britànic”. Aquesta situació també la descriu en Poveda al seu llibre; ell també va ser testimoni de la por que els oficials alemanys van suscitar entre els refugiats:
“Cierto día, visitaron al nuevo Gobernador Civil dos oficiales alemanes de la guardia fronteriza, perfectamente uniformados, altos, fuertes y con aire de arrogancia. No supe nada relacionado con el propósito de la visita y pensé que se trataba de una cortesía protocolaria hacia la autoridad española vecina.
Horas más tarde, cuando me dirigía a la oficina de Correos, los vi salir del Hotel Palacio, zona muy céntrica de la ciudad y, consiguientemente, algún refugiado tuvo que advertir su presencia y comunicarlo rápidamente a otros. Así ocurrió, sin duda, pues cuando regresaba de mi gestión por el mismo camino, cuatro refugiados se me acercaron con muestras de nerviosismo y me preguntaron qué peligro podría representar aquella visita. Les tranquilicé diciendo que, en todo caso, no se vería alterado el statu quo establecido y del que se derivaba su situación de libertad. La inquietud se me manifestó en otro encuentro a continuación.” (POVEDA 2004, 174).
M. Carme Garcia recordava haver sentit explicar al seu pare la vegada en què va fer-se càrrec de la dona d’Alexander Fleming. La darrera història familiar que s’explica, és potser la més angoixant: en una ocasió en què en Joan Garcia estava amb algun alt càrrec del Consolat, el cotxe amb el que viatjaven va ser metrallat. Segons tenim entès, ningú no va morir en aquell atemptat. Els detalls d’aquest esdeveniment, qui era l’altre home, on anaven o qui i perquè va atemptar contra ells, són desconeguts.
En Joan Garcia va tenir un malson repetitiu que el va acompanyar tota la vida. Somniava que algú el perseguia i cridava demanant auxili. Quan es despertava, deia que no recordava res. Potser aquest somni i els fets viscuts en aquell cotxe no tenen res a veure, però són detalls que ajuden a entendre les dificultats que va haver de viure durant aquells.
En Joan Garcia Rabascall va morir a Lleida el 5 de gener de 1985. Tenia 84 anys.
Pel que fa als noms dels representants consulars i de la Creu Roja, encarregats dels refugiats de diferents nacionalitats, presents a la ciutat de Lleida durant la Segona Guerra Mundial, coneixem els següents:

Garcia Rabascall, Joan. Consolat Britànic de Barcelona. Documentació pertanyent a la Família Riudor-Ros / (POVEDA 2004, 167, 180-181) / Documentació de l’Arxiu Històric Provincial facilitada per Josep Calvet.
Tous Gironès, Josep. Consolat Holandès. Documentació de l’Arxiu Històric Provincial facilitada per Josep Calvet.
Revelly, Yves. Creu Roja Internacional. Delegació francesa. (POVEDA 2004, 111).
Scherer, Marc. Creu Roja francesa. (POVEDA 2004, 114).
Reyes, Alicia. Consolat Belga de Barcelona. (POVEDA 2004, 162).
García, Roberto. Consolat EEUU a Barcelona. (POVEDA 2004, 166).
Gomand, Norbert. Creu Roja Luxemburguesa. (POVEDA 2004, 167).

Bibliografia:

GOODALL 2005
GOODALL, Scott, The Freedom Trail, Inchmere Design, 2005.

POVEDA 2004
POVEDA LONGO, Alberto, Paso clandestino. Las otras listas, Ed. Alberto Poveda Longo, Madrid, 2004.

Tino Parramon de Josa de Cadí, d’agent de frontera a agent de passatge

Clara Arbués

Precedents
En Laurentino Parramon Elias neix a cal Magre de Josa de Cadí (Alt Urgell, Catalunya) l’any 1911. És fill d’Ermenegild Parramon Riera de Cal Vansa de Josa i de Pepa Elias Mitjana de Cal Músic de Gósol (Alt Urgell, Catalunya). Estudià uns anys al Seminari de la Seu d’Urgell (Alt Urgell, Catalunya).
A la dècada del 1930 va ser un actiu militant d’Estat Català. En aquells anys es va relacionar amb els polítics més destacats de la comarca. Participà també en la creació d’un grup d’Estat Català a Sant Llorenç de Morunys (Solsonès, Catalunya).
L’octubre de 1936 s’allistà com a agent de fronteres de la Generalitat. Més tard, també durant la Guerra Civil Espanyola, fou alcalde del municipi de Josa de Cadí. Quan la caiguda de Catalunya i la retirada va viure un temps entre Andorra i l’Arieja.

Agent de passatge durant la Segona Guerra Mundial
Durant la Segona Guerra Mundial l’Hostal Palanques de la Massana (Andorra) funcionava com a casa segura de diverses xarxes d’evasió. Els germans Molné, propietaris de l’Hostal, traslladaven els evadits amb el seu cotxe fins a les Bordes de Peguera (Sant Julià de Lòria, Andorra). Aquí és on s’iniciava l’aventura d’en Tino Parramon: la seva missió era fer-los arribar a Barcelona sans i estalvis, realitzant un viatge de 7 a 8 dies, caminant sempre de nit per no ser vistos, i descansant durant el dia. Des de les Bordes en Tino els feia baixar fins a Bescaran (Alt Urgell, Catalunya), creuaven el riu Segre pel Pont d’Arsèguel, pujaven cap a Arsèguel i travessaven la serra del Cadí per les Tres Canaletes i la Canal Baridana. Pel Baixer arribaven a Josa del Cadí, continuaven fins més avall de l’Espà (Berguedà, Catalunya) per anar a la Corriu (Solsonès, Catalunya). Després es dirigien cap a la masia de Cor-de-Roure (Berguedà, Catalunya) que feia d’hostal. Allí hi descansaven durant tot el dia. De nit reprenien la marxa i arribaven fins a Sallent (Bages, Catalunya). Seguien fins a prop de Mura, travessaven les muntanyes de Sant Llorenç del Munt i arribaven a Sabadell on agafaven els Ferrocarrils Catalans fins a Barcelona. Un cop dalt del tren, en Tino feia veure que no coneixia a ningú del grup. La seva consigna era que calia que fessin tot el que ell fes, però sense intercanviar paraula. Arribats a Barcelona anaven a peu fins al Consolat Britànic, a la plaça Urquinaona, on Miss Collie era l’encarregada de rebre els viatgers.
En referència a tot aquest tema, en Tino feia esment d’en Francesc Viadiu, membre d’Estat Català i activista de la resistència.

Després de la guerra. Entre Josa i Santa Coloma de Gramenet
Després de la guerra en Tino fou ramader transhumant. Al final de la tardor agafava les ovelles i anava fins a Santa Coloma de Gramenet, seguint durant anys una ruta similar a la de les evasions. A Santa Coloma va ser detingut i fitxat per la policia per les activitats que havia dut durant la Guerra Civil i la primera postguerra. Segons sembla el fet de conèixer un cap local de la Falange el va ajudar a sortir indemne de la situació, tot argumentant que només era un pastor i “què podia haver fet un pobre pastor?” A Santa Coloma va conèixer i es va casar amb la Carme, emigrant aragonesa, filla de Sariñena (Osca, Aragó).
Durant les dècades del 1960 i del 1970 Josa va patir un gran despoblament. Quan en Tino marxava a l’hivern amb el ramat el poble romania sol. En aquells temps ell va procurar per les cases del poble sense poder evitar, però, que algunes fossin espoliades. En Tino va haver de posar cadenes perquè no entressin els cotxes al poble per endur-se’n les coses.
L’any 1973 es va produir l’agregació municipal del poble de Josa de Cadí amb el poble de Tuixén. En aquell moment es va reconèixer la personalitat pròpia de Josa i es va convertir en una entitat menor descentralitzada. En Tino Parramon va ser durant molts anys l’alcalde de l’entitat de Josa. Va morir la tardor de 2004.

En Joaquim Baldrich a les xarxes d’evasió britàniques

Claude Benet

Precedents
En Joaquim Baldrich (Quimet) va nàixer al Pla de Cabra (Tarragona, Catalunya), el 2 de febrer 1916, actualment aquesta població rep el nom de Pla de Santa Maria. Era fill de cal Salas, una modesta casa de pagesos. Tenia dos germans i una germana, el Quimet era el més gran. La seua gran afecció de jove va ser el ciclisme.
Ja abans de la Guerra Civil Espanyola, en Quimet militava a la CNT com tots els seus companys del poble. Mai no va tenir cap càrrec però va participar en reunions que el sindicat organitzava a Barcelona. En Quimet va anar voluntari a la guerra, cap a l’Aragó, formant part de la columna “Tierra y Libertad”. Van ser traslladats a Madrid i, com molts companys del seu poble, va pertànyer a la 77 Brigada d’en Cipriano Mera. El març de 1937, va participar a la Batalla de Guadalajara; segons recorda en Quimet, van ser cinc dies de lluita ferotge amb moltes baixes. Guadalajara va ser una de les més importants victòries republicanes de la Guerra Civil. Després el van destinar a l’anomenat Cos de Tren perquè tenia el carnet de conduir.
El dia que va acabar la guerra (1 d’abril de 1939), en Quimet i un company van marxar des d’Aranjuez (Madrid) cap a Tarragona a peu. Els tres mesos següents els va passar amagat al bosc de Poblet (Baix Camp, Catalunya), fins que va decidir exiliar-se a Andorra. El 15 d’agost de 1939 va arribar a Andorra per Setúria (Pal, La Massana). Allí va ser acollit per en Pep de casa Colat, que estava dallant. Ell li va donar aixopluc quan va començar a ploure molt fort i li va oferir botifarra. En Quimet va treballar de pagès durant una llarga temporada a cal Cremat d’Anyós (La Massana, Andorra), però va deixar la feina i es va buscar “plaça” de contrabandista. El contraban li permetia guanyar més diners i mantenir la família; feia poc que la seua dona s’havia traslladat a Andorra per viure amb ell.
Les rutes del contraban el portaven fins a Vallcebollera (Alta Cerdanya, França). Passaven tot tipus de productes: “santcristos, pedres de metxer, atul per fer vestits per les dones, vestits dels bisbes i barrets, perfumeria (que donava molts duros), bidons de 45 o 50 quilos, tabac i pneumàtics de camions que es clavaven al coll perquè anaven sense embolicar” .

Del pas clandestí de productes al pas d’evadits
Un dia que en Quimet estava sota la collada de Toses (Baixa Cerdanya, Catalunya) fent contraban, va trobar-se un grup de gent perduda que li va demanar ajut. Ell els va acompanyar fins a cal Brau, a Guardiola de Berguedà (Berguedà, Catalunya) i els va comprar 25 bitllets de tren perquè anessin fins a Barcelona. Donat que es va fer càrrec del grup, en Quimet va anar a trobar-se amb un refugiat català al qual havia conegut en alguna reunió de la CNT a Barcelona. Es deia Josep i vivia a Ussat les Bains (Arieja, França). Aquest home, que es dedicava a ajudar grups d’evadits que volien entrar a Espanya, li va proposar formar part d’una línia d’evasió per “fer el passeur”.
La línia estava formada per n’Antoni Forné, que era qui rebia l’avís de l’arribada dels grups d’evadits. Josep Mompel i Antoni Conejos els conduïen des de Luzenac (Arieja, França) fins al Serrat o a Llorts (Ordino, Andorra). Allí eren recollits per l’organització de Forné i els germans Molné de l’Hotel Palanques de la Massana. A continuació en Quimet o en Salvador Calvet conduïen els grups fins a Barcelona.
Els itineraris eren força variats, però confluïen a l’estació de Manresa. A vegades sortien pel Mas d’Alins (Sant Julià, Andorra), cap a Sant Joan Fumat (l’Alt Urgell, Catalunya), Castellciutat, Lavansa i Tuixén per dirigir-se, per la conca del Llobregat, cap a Manresa. Evitaven gairebé sempre els pobles i s’aturaven en moltes masies on trobaven acolliment i complicitat. Un altre itinerari s’iniciava a Encamp, per la portella de Joan Antoni i els Pessons, i anaven cap a Ger (Cerdanya, Catalunya) i Alp. Alguns cops van agafar el tren en aquesta localitat de la Cerdanya. Altres vegades continuaven cap a Toses i Guardiola de Berguedà. Allí dormien i menjaven a cal Brau. Finalment, arribaven a Manresa (Bages, Catalunya) on passaven just al costat de la fàbrica Pirelli per anar fins a l’estació i agafar el tren que els havia de dur fins al Consolat Britànic de Barcelona, situat a la Plaça Urquinaona.
Els britànics pagaven 3.000 pessetes per cada persona que arribava a Barcelona. D’aquesta important quantitat de diners calia descomptar, però, les diferents despeses del viatge, bitllets, manutenció en masies, roba i suborns, i repartir-ho entre els diversos membres de la línia. En Joaquim diu haver ajudat a passar unes 340 persones des d’Andorra a Barcelona. Està orgullós de no haver perdut mai ningú durant el seus viatges.

Després de la Segona Guerra Mundial
La feina de passador va acabar amb el final de la guerra, però el contraban va continuar 24 anys més. Al mateix temps que continuaven amb el contraban, juntament amb un soci, van comprar un camió i van començar a fer de transportistes. El negoci va prosperar i van arribar a tenir nou camions.
Durant un temps va ser membre d’una associació anomenada Passeurs et Filièristes Pyrénéens et Andorrans actualment desapareguda. Mai no ha rebut cap condecoració ni cap reconeixement per part del govern britànic, només un monument i una placa inaugurada el 2006 a la Massana, davant de l’Hotel Palanques, recorda la important feina que van fer ell i els seus companys de la línia.

El grup Ponzán i en Joan Català de Llavorsí

Josep Calvet

El Grup Ponzán
En Francisco Ponzán Vidal era un mestre d’escola anarquista d’Osca. Durant la Guerra Civil havia treballat per al Servei d’Informació Especial Perifèrica (SIEP) de la República, que es dedicava als serveis de sabotatge i espionatge de l’exèrcit enemic. Exiliat a França el març de 1939, va estar al camp de concentració de Vernet d’Ariège (França) d’on aconseguí fugir. Amb l’objectiu de continuar la lluita va contactar amb els serveis secrets britànics, belgues i francesos prestant ajut per evadir a polítics, militars, aviadors i jueus. El grup col·laborà en l’evasió de prop de 3.000 persones i realitzà incomptables serveis de correu, especialment per a la xarxa Pat O’Leary, una de les xarxes aliades més importants a l’Europa ocupada.
El grup Ponzán, que operà des de Toulouse (Haute Garonne, França), estava integrat majoritàriament per anarquistes espanyols. Entre els seus passadors més destacats cal esmentar: Joan Català, Floreal Barberà, Agustín Remiro, Josep Ester i Vicente Moriones. Els evadits a càrrec del Grup Ponzán creuaven els Pirineus a peu i eren conduïts al Consolat Britànic de Barcelona, des de on se’ls hi facilitava la sortida de la Península Ibèrica via Portugal o Gibraltar.
En Ponzán fou detingut l’abril de 1943. Després de romandre empresonat durant vora un any, va ser lliurat a la Gestapo, que l’assassinà el 18 d’agost de 1944 a Buzet-sur-Tarn (Haute Garonne, França) amb 53 persones més. Fou condecorat a títol pòstum pels governs de França, Gran Bretanya i Estats Units tot i que a Espanya la seua figura i la tasca desenvolupada en la resistència resta en l’oblit. Part del seu llegat està dipositat al Musée Départemental de la Résistance et de la Déportation de Toulouse

Precedents d’en Joan Català
En Joan Català Balanyà neix a Llavorsí (Pallars Sobirà, Catalunya) el 21 de febrer de 1913. En esclatar la Guerra Civil Espanyola s’allistà voluntari a la columna Durruti (26 Divisió) combatent al front d’Aragó. A mitjans de 1938 s’enrolà a la 143 Brigada de la 24 Divisió de l’exèrcit de la República, destacada a l’Alt Urgell, on desenvolupà serveis com a guia i espia. Formava part del SIEP (Servei d’Informació Especial Perifèrica) a les ordres de l’anarquista aragonès Francisco Ponzán. L’encontre amb Ponzán marcarà la seua vida forjant una estreta vinculació que continuarà acabada la guerra. El març de 1939 passa a França i és tancat al camp de concentració de Vernet d’Ariège, d’on aconsegueix fugir i arribar a Andorra. Aquesta va ser la primera evasió del llarg historial de fugues de Joan Català.

D’Andorra cap a les línies d’evasió
A Andorra Català començà a fer de contrabandista, però ben aviat es va retrobar i va treballar amb en Francisco Ponzán, el seu antic cap del SIEP, que havia passat a treballar amb els serveis secrets aliats. En incorporar-se al Grup Ponzán en Català feia feines d’espionatge. Fou detingut a Cadis quan anava a recollir els plànols de la fortificació de la província. El van tancar a la presó del Cisne de Madrid d’on aconseguí evadir-se el novembre de 1940. Retornà a Andorra on ingressà novament al Grup dedicant-se a passar refugiats estrangers, convertint-se en un dels seus passadors més destacats. Però, gran caminador per la muntanya, Català preferia fer de correu que no pas acompanyar gent.
L’abril de 1941 fou novament detingut a l’estació de França de Barcelona quan acompanyava dos aviadors nordamericans. Durant el trasllat per comparèixer davant del jutge militar, va evadir-se novament i va tornar a Andorra. A partir d’aquell moment va realitzar viatges cap a Barcelona portant documentació per a la CNT. Fou capturat mentre esperava reunir-se amb Eliseo Melis, un anarquista que va resultar ser un destacat confident de la policia franquista. El desembre de 1942 s’evadeix de la presó Model però torna a ser detingut pocs dies després; se’l traslladà a la Presó Provincial de Lleida d’on fou alliberat, el juliol de 1943, gràcies a algun estrany “error burocràtic”.
Tres mesos abans en Francisco Ponzán havia estat detingut a Toulouse i l’estructura organitzativa del seu grup havia estat desmantellada. En sortir de la presó en Català es trasllada a Barcelona. A instàncies del Consolat Britànic organitza el seu propi grup per facilitar la sortida de persones des de França. El Consolat de Barcelona pagava 3.000 pessetes per cada persona que arribava a les seues dependències. La nova línia d’evasió, establerta a la Cerdanya, aconsegueix transportar grups de militars polonesos. L’ajut d’un camió els permetia realitzar el trajecte d’una manera més ràpida, a l’hora que podien transportar contingents més nombrosos.

Les rutes
En Català passava els Pirineus per Andorra o per un itinerari més assequible a través de la Cerdanya francesa des d’Osseja (Alta Cerdanya, França). En funció de l’edat i la resistència física de les persones que calia acompanyar, es decidia quina ruta s’utilitzava. L’hotel Jaume d’Alp (Baixa Cerdanya, Catalunya) era el lloc d’aturada abans d’emprendre la travessa de la serra del Cadí. La ruta es feia a peu fins a Manresa (Bages, Catalunya) a través de camins de muntanya i descansant en masies segures. A Manresa agafaven el tren fins a Barcelona i acompanyaven els evadits al Consolat Britànic, aleshores situat a la Plaça Urquinaona. En altres ocasions en Català creuava la frontera per l’Alt Empordà aprofitant la facilitat de pas pels colls de muntanya d’aquella zona, que no arriben als mil metres. A més el trajecte que duia a Barcelona des de les comarques gironines era molt més ràpid i segur.

Després de la Segona Guerra Mundial
En Català va ser detingut a Adrall (Alt Urgell) el 25 de juny de 1944 quan retornava d’una expedició. El desembre de 1946 és jutjat i condemnat a 12 anys de presó. El març de 1947 protagonitza una nova fuga, ara de la presó de Carabanchel (Madrid) i passa clandestinament a França, on és novament detingut per indocumentat. Gràcies a les gestions de Robert Terres, un important agent secret francès que mantenia contactes amb grups de la CNT, fou alliberat pels serveis prestats als aliats. A causa de la seua situació irregular malviu fins que el 1951, amb uns companys, atraca un furgó de correus. Fou detingut i passà gairebé 15 anys a les presons franceses. Va sortir en llibertat el 1965. A partir de llavors s’instal·là a Andorra. Actualment resideix a la Seu d’Urgell.

Roger Rieu i Manel Vidal, agents d’enllaç de la xarxa Wi-wi

Annie Rieu

Precedents
Roger Rieu Thoumaset, de casa Jacqueli, va néixer el 5 de juliol de 1920 a Rieu, poblet de la vall de Capvert (Seix, França), de mare pagesa i de pare desconegut. Tenia un germà gran i dos germanastres més joves. El seu padrastre era pagès i la seua mare feia a temporades venda ambulant de brodats, ulleres, etc. Es va casar el 1944 amb Josefina Mias (filla d’un republicà català, exiliat el febrer de 1939 pel Pertús). Van tenir tres filles i dos fills. Roger ajudava la seua mare i el seu padrastre amb la feina del camp i treballava de criat o de mosso per als agricultors del veïnat.
Manel Vidal va néixer a Isil (Pallars Sobirà, Catalunya) el 1899 en una família de pagesos pobres. Va tenir dues filles i tres fills. El 1937 els aiguats es van endur casa seua.
Durant la Guerra Civil Espanyola, Manel va fer de guia cap el port de Salau per a persones que fugien del franquisme. Aprofitava l’ocasió per portar menjar a uns cosins exiliats; duia sobretot productes del porc, ja que la família en criava un a Isil. A França comprava allò que faltava a l’altra banda, com ara cafè o tabac, i ho portava cap a casa. Per aquesta raó era sospitós de fer contraban, i una denuncia el féu entrar a la presó de Sort durant uns quants dies. Allà el van identificar com a antifranquista i el van deportar a l’Aragó durant dos mesos, a Los Corrales (Ayerbe, Huesca).
Els seus viatges alimentaris li van fer conèixer molta gent a Couflens i a Salau (Arieja, França), tant del poble com espanyols exiliats. Amb tots ells tenia una relació molt estreta.

La xarxa Wi-wi
El 1943 Jean-Marie Morère (originari de Soueix, Arieja)), que és el cap a Marsella de la xarxa Wi-wi, va contactar en Roger i el 25 de juny aquest es va enrolar en la xarxa com a voluntari per tota la durada de la guerra. Feia d'agent d’enllaç i passava cada 15 dies, de vegades cada 8. La seua feina estava remunerada: cobrava 10.000 francs per viatge. Ningú de la seua família no n’estava al corrent. La seua mare el tractava de gandul i sospitava que feia tràfic de sacarina.
Manel tenia 45 anys quan Jean-Marie Morère el va contactar per entrar a formar part de la xarxa, també com a agent d’enllaç. Va acceptar la missió per raons econòmiques i, com Roger, per raons ideològiques i personals.
Al principi de la creació de la xarxa, Jacinto Bengoetxea (de Navarra), xofer d’autobús de la companyia Itté, encaminava els missatges. El cap de la xarxa a Saint Girons era Felicien Carrère, de Soueix i el seu fill Marcel Carrère, agent d’enllaç, s’ocupava de miniaturitzar els plecs de documentació. Tenien indrets, com ara el domicili de Barthélémy Gabarre a Saint Girons o com l’adrogueria de Caroline a Couflens, que els servien de bústia. Roger i Manel eren els passadors, és a dir, les dues baules de la cadena a la frontera occitanocatalana.
Per acomplir les seues missions, Roger anava amb una bicicleta vella, vestit amb parracs, i deia que anava al metge (el doctor Lagorce) per fer-se atendre del paludisme que suposadament hauria contret al Marroc o a Algèria quan estava a l’exèrcit. Amagava els missatges a llocs insòlits, com ara el manillar o la manxa de la bicicleta. Aquestes astúcies li van permetre d'escapar d’un sever control de la Gestapo sense problemes, però amb molta por. Una altra vegada va fer passar, dins d’un cistell, una pistola desmuntada coberta de cireres. Va deixar el cistell a la falda d’un passatger alemany que anava a Couflens amb el cotxe de línia.
Les cites de la xarxa a Saint Girons es feien al Cafè Madrid amb la complicitat d’un dels cambrers, José Da Silva. Els missatges s’intercanviaven als lavabos del cafè. Els hi portava en Morère, o alguna noia jove, o a vegades fins i tot un capellà (que havia fet l’ofici de passador), des de Marsella. Roger duia el missatge a Angouls i d’allà, a peu, passava la frontera per Vinyals, entre els ports d’Aulà i Salau, i baixava cap a la Borda Petit, propietat d’en Manel, on aquest recollia els plecs. A vegades en Manel l’esperava per la carena, o a mig camí de Borda Perosa. En Manel s’ocupava que els documents arribessin a Barcelona.
Quan n'hi havia que sortien de Barcelona i havien d’anar a Marsella, l’itinerari es feia a l’inrevés, amb les mateixes persones.
D’altra banda, Roger freqüentava la comunitat espanyola exiliada -política o econòmica-, molt nombrosa a l’Haut Salat. El fet que la llengua occitana, la que parlava en Roger, i la llengua catalana siguin tan pròximes va facilitar molt la comunicació.

Les accions més importants de la xarxa Wi-wi
Entre tots els missatges transportats cal destacar els següents:
- Els plans de defensa antiaèria de Marsella.
- Els plans de la base submarina de Cap Janet.
- Informació sobre el desencallament dels vaixells sabotejats a Toulon.
- Informació sobre les defenses a la frontera italiana.
- Informació sobre els trens blindats estacionats a Callade les Aiguilles, als afores de Marsella.
Però els dos dossiers més excepcionals són el dels avions torpediners (avions de caça Fockewulf), i el de les mines instal·lades pels alemanys al llarg de la costa. Aquest dos valuosos missatges van proporcionar informació precisa dels llocs on estaven amagats els avions, que van poder ser bombardejats de manera eficaç.

La vida després de la Guerra Mundial i els reconeixements
L’1 d’octubre de 1944, quan la guerra ja s’havia acabat a França, Roger es va incorporar a la 2ona Companyia d’exploradors esquiadors. El van nomenar sergent el 20 de setembre de 1944 i es va enrolar per 3 anys. El van destinar al Tirol (Àustria). Més tard es va negar a anar a Indoxina i el van desmobilitzar el 20 d’abril de 1946.
Aquell mateix any va tornar a casa, va reprendre la seua activitat agrícola i va criar cabres. Durant uns quants anys va viure amb la seua dona i les seues tres filles de petits treballs precaris. El 1957 va treballar com a obrer interí a la companyia Electricité de France i el 1960 el van contractar com a vigilant de la fabrica de Salau.
Acabada la guerra, Roger va ser recompensat pels serveis prestats. França li va donar la Croix de Guerre Étoile d’Argent el febrer de 1946, concedida pel general De Gaulle i el mariscal Juin. Després va obtenir la Médaille Militaire i li van atribuir la Croix de Guerre avec palmes, per decret del 5 de juliol de 1951. Els Estats Units li van concedir la American Legion el 1994. Es va jubilar el 1980 i va morir el 1997 a l’edat de 76 anys.
En Manel va marxar d’Isil el 1950 cap a Saint Girons. L’exili cap a l’Arieja va ser definitiu. Ell i la seua família es van allotjar primer a casa d’una tia, fins que es van poder comprar una casa petita amb els diners de la venda del ramat. En Manel va treballar com a obrer per a un espanyol (a l’empresa Navarre) durant un any i va participar a la construcció del laboratori subterrani de Moulis. Quan plegava de la feina feia hores extres, palejant sorra, per alimentar la seua nombrosa família. Posteriorment l’empresa Azalini, que tenia una serradora a Saint Girons, el va contractar com a manobre. Quan es va jubilar, amb 68 anys, només en tenia 14 de cotització a la seguretat social.
Manel no va tenir cap reconeixement per la seua feina a la xarxa Wi-wi i no va obtenir la carta d’antic combatent. La va rebre el 1980 després d’uns quants tràmits. Va ser la seua filla qui l'hi va portar a l’hospital, on ell moria poc després. Tenia 81 anys.

La família Soldevila d’Escart i la xarxa belga de Jean

Noemí Riudor Garcia

Precedents
En Jaume Soldevila Pich (casa Marquetó) va nàixer a Escart (Pallars Sobirà, Catalunya) el 1906. L’any 1931 emigra a França i es casa amb la Generosa Cortina, nascuda a Son (Pallars Sobirà, Catalunya) el 1910. La Generosa havia emigrat a França l’any 1925.
El 1913 va nàixer en Joan i el 1916 en Ricardo. Tots dos eren germans d’en Jaume. El 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, en Joan es va allistar voluntari al cos de carrabiners, del costat de la República. Durant la guerra va estar a Madrid i quan va acabar el 1939, va tornar cap al seu poble. En Ricardo es va allistar a l’exèrcit de l’aire i va servir a la República a Múrcia. Quan va acabar la guerra, va estar empresonat a Cartagena.
Els anys de la postguerra van ser molt difícils econòmicament i socialment. En Joan i en Ricardo van treballar de mossos, al bosc tallant fusta i fent contraban. La nit del 9 al 10 de juny de 1943 la Guàrdia Civil els va interceptar quan emprenien un dels seus viatges cap a Andorra. Els dos germans Soldevila i un altre company van ser conduïts al Seminari Vell de Lleida, que feia de presó, on van haver de complir una condemna de trenta dies per un delicte de contraban.
L’any 1943 a la presó del Seminari Vell hi havia internats espanyols, acusats de delictes diversos i estrangers de moltes nacionalitats detinguts per la Guàrdia Civil després de passar clandestinament els Pirineus, fugint de l’Europa nazi. Mentre els germans Soldevila complien la seua condemna van conèixer un noi de Saint Girons (Arieja, França). Quan en Joan i en Ricardo van haver finalitzat l’arrest, van retornar a Escart i van reprendre les seues activitats.

L’organització de la xarxa de Jean als Pirineus
Poc temps després d’haver finalitzat la condemna, el Consolat Belga de Barcelona va posar-se en contacte amb els germans Soldevila. Aquell noi de Saint Girons els havia recomanat per traslladar correu entre Toulouse i Barcelona a través dels Pirineus. D’aquesta manera passaven a treballar per la xarxa de correu de Jean.
En un primer moment la feina la van fer en Ricardo (agent José) i en Jaume (agent Pablo). En Ricardo viatjava fins a Barcelona per anar a buscar el paquet al Consolat Belga i en retirar-lo, havia de signar amb el nom fals que tenia assignat, en un llibre de registre on s’anotava la data i l’import que se li pagava per al servei: 5.000 pessetes per viatge. Des de Barcelona en Ricardo traslladava els paquets fins a Er (Cerdanya, Pyrénées Orientales) on el deixava en una casa que feia de bústia. En Jaume el recollia i el duia fins a Toulouse i la Generosa s’encarregava de fer el lliurament a una altra agent de la xarxa, una dona de la qual en desconeixien la identitat.
La ruta per la Cerdanya va haver de ser abandonada per motius de seguretat. A partir d’aquell moment, enceten una nova ruta a través del Pallars Sobirà. En Ricardo traslladava els paquets des de Barcelona fins a Escart. En Joan (agent Rodrigo) feia el trajecte des d’Escart fins a Couflens (Couserans, Arieja), passant pel pas dels Vinyals, entre els ports de Salau i d’Aulà. A Couflens en Joan deixava els paquets en una casa de confiança. Des d’aquella casa, en Jacinto Bengoetxea, un refugiat navarrès que feia el transport regular de passatgers entre les poblacions de Couflens i Saint Girons, traslladava els paquets fins a casa de la família Gabarre, originària d’Isil (Pallars Sobirà, Catalunya). En Jaume es desplaçava fins a Saint Girons a recollir els paquets i dur-los a Toulouse.

La Missió Roch i la caiguda de la xarxa de Jean
L’abril de 1944 el govern belga instal·lat a Londres posà en marxa la Missió Roch que tenia com a objectiu evacuar agents que havien estat descoberts i personalitats d’interès especial. Així doncs envien cap a França el capità aviador belga Charles de Hepcée, a través de la línia dels germans Soldevila.
En Ricardo el va acompanyar des de Barcelona fins al Pallars Sobirà. Mentre esperaven poder introduir n’Hepcée a França, els germans Soldevila tenien previst allotjar-lo en una casa de Son. Allí romandria fins que en Jaume el vindria a buscar i l’acompanyaria a Toulouse. Malauradament van haver de canviar els plans ja que a la casa hi van trobar un home de conegudes simpaties franquistes, al qual l’arribada del foraster no li va passar inadvertida. N’Hepcée i els germans Soldevila van témer ser denunciats i van acordar emprendre el viatge cap a França immediatament.
En Joan i en Ricardo van buscar l’ajut d’un noi de Salau que es trobava refugiat a Borèn (Pallars Sobirà, Catalunya) perquè consideraven que podria ser millor guia que ells per territori francès. El noi, però, va abandonar n’Hepcée en una zona pròxima a la frontera, ja al costat francès. Una patrulla alemanya va interceptar el belga al Pont de la Taule (Couserans, Arieja), el 12 d’abril de 1944. N’Hepcée va ser sotmés a un dur interrogatori, empresonat i afusellat.
Un mes després la Gestapo va detenir a la Generosa i a en Jaume al seu domicili de Toulouse. La Generosa Cortina va ser deportada al camp de concentració de Ravensbrück (Alemanya). En Jaume va ser empresonat a Toulouse. El dia 27 de juny de 1944, amb d’altres presoners, va ser conduït a un bosc proper a Castelmaurou (Haute Garonne). Allí els van fer cavar la tomba abans d’afusellar-los, però en Jaume va aprofitar un moment de distracció dels soldats per fugir a través del bosc. Va ser ferit lleument en un genoll i va trobar refugi a casa d’un metge italià on va estar amagat fins que Toribio Sanz, un cosí seu, el va venir a buscar amb uns milicians i el va conduir a un lloc segur. En Jaume va ser l’únic supervivent de tots els presoners traslladats aquell dia a Castelmaurou. Poc temps després es produí l’alliberament de Toulouse el 20 d'agost de 1944.
La Generosa va ésser víctima de tortures i treballs forçats en una fàbrica d’armament alemany. Va ser alliberada per les tropes soviètiques el 3 de maig de 1945 i es va poder reunir amb el seu marit després d’un any sense saber res l’un de l’altre.

Altres activitats resistents
En Jaume i la Generosa també havien treballat per la xarxa Françoise (també dita Pat O’Leary) que depenia del govern britànic. Casa seua a Toulouse, funcionava de bústia per a aquesta xarxa i en Jaume s’havia ocupat de fer arribar a Espanya algun grup d’aviadors. En Joan Soldevila recorda, l’ocasió en la qual el seu germà li va confiar un grup de cinc aviadors britànics i canadencs.

Després de la Guerra Mundial: activitats professionals i reconeixements
En acabar la Segona Guerra Mundial, en Jaume va continuar fent de mecànic a Toulouse fins que amb la Generosa, van obrir un petit bar-restaurant. La Generosa Cortina, va morir l’any 1987. El Jaume va morir el 1998.
Per la seua tasca dins de la Resistència, van rebre diversos reconeixements per part dels governs francès i nordamericà. El 1947, el president dels Estats Units els hi va concedir la Medal of Freedom. El 1962, la Generosa va ser condecorada amb la Croix de Chevalier de la Légion d’Honneur.
En Joan i en Ricardo mai no han rebut cap tipus de reconeixement per la seua participació dins de les xarxes aliades d’informació i evasió. Després de la guerra van continuar vivint de les feines al bosc i del contraban. En Ricardo va marxar cap a França a mitjans dels anys 50, allí es va casar i es va guanyar la vida fent de viatjant per a un magatzem de roba de Toulouse. En Ricardo va morir el 2003. En Joan es va casar l’any 1946 i va continuar vivint a Escart. Actualment resideix a Esterri d’Àneu amb la seua dona.

La batalla del Pirineu. Xarxes d'informació i d'evasió aliades al Pallars, l'Alt Urgell i Andorra, durant la Segona Guerra Mundial

“La batalla del Pirineu” és el nom que agents secrets britànics del MI-9 (servei d’evasió i resistència a Europa) donaren a les nombroses evasions des del continent vers el Regne Unit a través dels Pirineus. Després de la Guerra, a Gran Bretanya i Bèlgica, les xarxes i els seus membres foren àmpliament reconeguts, i aquest agents aviat van escriure les seues memòries.
Al Pallars Sobirà i al Pirineu català la important feina feta per les xarxes d’evasió quedà amagada, gairebé tant com quan eren xarxes clandestines. Amb aquesta exposició l’Ecomuseu ha volgut mostrar que aquests esdeveniments foren importants també en el vessant sud del Pirineu. En els anys en què la dictadura franquista assassinava més, moltes persones pirinenques continuaren compromeses al costat dels aliats i de la democràcia, fent de correu i passant grups d’evadits. La fi de la Guerra Mundial no va significar l’arribada de la democràcia a Espanya i, encara avui, algun passador català es pregunta si no anirà a la presó per explicar les seues activitats de fa més de 60 anys.
L’exposició dóna veu i posa imatges a xarxes i persones, en alguns casos desconegudes fins avui. El protagonisme és per a: Joan, Jaume i Ricardo Soldevila (Escart); Generosa Cortina (Son); Roger Rieu (Couflens, França); Manel Vidal (Isil); Laurentí Parramon (Josa de Cadí); Joaquim Baldrich (Escaldes, Andorra) i Joan Català (Llavorsí). Van treballar per a les xarxes d’evasió i informació belgues, nordamericanes i britàniques.
Les persones encarregades de fer llum sobre aquestes històries oblidades han investigat el Pirineu durant anys, per motius personals o professionals. Totes han topat amb els successos de la frontera pirinenca durant la Segona Guerra Mundial. Aquestes persones són: Annie Rieu, Josep Calvet, Clara Arbués, Claude Benet i Noemí Riudor. Han destacat el perfil dels protagonistes abans de la Guerra Mundial, la seua participació dins les xarxes i, finalment, la seua vida després de la confrontació.
La informació recollida durant aquests mesos de treball va més enllà del resum que es pot veure en aquesta exposició. La complexitat i la qualitat d’aquesta informació i l’aparició d’altres protagonistes oblidats, porta a tot l’equip de recerca a pensar en l’elaboració d’una publicació que permeti recollir àmpliament les històries que avui presentem en un format reduït.

Coordinació: Josep Calvet (Universitat de Lleida) Noemí Riudor i Ignasi Ros (Ecomuseu de les Valls d'Àneu)

Textos:
“La família Soldevila d’Escart i la xarxa belga de Jean”, per Noemí Riudor
“Roger Rieu i Manel Vidal, agents d’enllaç de la xarxa Wi-wi”, per Annie Rieu-Mias
“El grup Ponzán i en Joan Català de Llavorsí”, per Josep Calvet
“En Joaquim Baldrich a les xarxes d’evasió britàniques”, per Claude Benet
“Tino Parramon de Josa del Cadí, d’agent de frontera a agent de passatge”, per Clara Arbués
“Josep Ibern, un republicà a les xarxes d’evasió aliades”, per Fredi Ribó

Traducció: Cristina Simó

Cartografia: Xavier Eritja

Disseny de l’exposició: Ramon Berga

Imatges: família Soldevila, família Vidal, família Rieu-Mias, família Parramon, Joan Català, Joaquim Baldrich, Centre d’Estudis Josep Ester Borràs de Berga, Arxiu Nacional d’Andorra, Musée Départemental de la Résistance et la Déportation de Toulouse, Noemí Riudor, Annie Rieu-Mias, família Ibern.

Agraïments: Joan Soldevila, Joaquim Baldrich, Joan Català, Julien Soldevila, família Soldevila, família Vidal, família Rieu-Mias, família Parramon, Annie Rieu-Mias, Guillaume Agulló (Musée Départemental de la Résistance et la Déportation de Toulouse), Emmanuel Debruyne (Centre d’Études et de Documentation Guerre et Sociétés de Brussel·les), Xavier Muntanyà, Jordi Abella, Ester Sánchez, Pilar Llovera, Víctor Rey, Scott Goodall (Association Le Chemin de la Liberté), Marta Giráldez, Jean Feutray, Cristina Simó, Ramon Berga, Xavier Eritja, Lídia Cardona, Rosa Florensa, Anna Tarrado, Phelin Leahy, Llum Divina Ibern, família Ibern, Rosa Manau i Parramon, família Campmajó.